Aquests són 1.500 caràcters dedicats a mirades enfosquides però que travessen, intenses, serenes també amb el pas dels anys, acostumades a conviure amb la resignació i amb la no-esperança; a silencis forçats, a caminars lents i a respiracions sostingudes, pausades, de qui no té pressa perquè el temps joiós, alegre, de reptes il·lusionants, de canalla rient, de gent a taula, ja ha passat, ha quedat enrere, se l'ha emportat la guerra, uns anys que no es poden imaginar per més vídeos i documentals que una vegi. Em creuo mirades d'aquestes als mercats de Sarajevo, al sortir d'una botiga, en una dona amb la bossa del pa que va a casa, en uns homes que juguen a escacs en un tauler gegant al carrer. Nosaltres, visitants només per uns dies d'aquesta meravellosa ciutat, passem pel seu costat i ni ens veuen, perquè aquells a qui esperen ja no tornaran. Aixeco la vista cap a les façanes i en moltes veig encara forats de fusells i metralletes, i em pregunto per què no ho restauren; i al costat, noves construccions, modernes. Llegeixo a terra, just a l'entrada de l'àrea per a vianants i comercial: Sarajevo, meeting of cultures, trobada de cultures. Era això i clama per ser-ho. A la zona de Srebrenica, encara ara les dones visiten un camp per veure si hi van enterrar les restes dels seus homes i fills, a mesura que els avenços en ADN els van identificant...

Em pregunto si hem homenatjat prou la nostra gent gran, si sabem mirar encara a través dels seus ulls, si en som prou conscients. Perdoneu si no ho hem sabut fer.