Recordareu que donàvem vida als gravats mariners descoberts en una balma del terme municipal de l'Albi. Prenent doncs com a fonament aquesta troballa, sorgeix el relat imaginari d'un jove garriguenc allistat com a mariner al navili San Agustín, el qual combat a Trafalgar contra la flota anglesa comandada per l'almirall Nelson.

Aquell 21 d'octubre de 1805 el sol era ben alt quan el vaixell on servia el nostre conterrani enfila trajectòria d'abordatge contra l'HMS Leviathan. L'experimentat capità del San Agustín va perllongar la maniobra amb un viratge que li permeté lliurar la popa a sotavent i provocar un canvi brusc de banda per arrumbar-se en suport al malmès Santísima Trinidad, que malgrat tot finalment fou capturat per l'armada anglesa. Els anglesos intentaren traslladar la més simbòlica nau, de 136 canons, al port de Gibraltar, remolcada per dues fragates; això no obstant, acabaria enfonsant-se tres dies després prop de Cadis.

Envoltats ara per quatre vaixells de l'armada de Nelson, els homes del San Agustín van combatre valerosament inspirats pel coratge que dona la proximitat de la mort. Amb la nau desarborada, patint importants vies d'aigua i la pèrdua de 400 tripulants, els supervivents com ell esperaven l'última hora atrinxerats a popa. El garriguenc, ferit i cobert de sang resseca, invocava com a últim auxili l'ajut impossible de la seva mare i el de Déu Nostre Senyor. Ben bé hauria pogut tocar amb una pedrada un dels tres pals del l'HMS Leviathan, que amb les troneres obertes anunciava la terminant andanada que els enviaria cap al fons. El jove no tenia altre desig que una mort ràpida. Però, inesperadament, pogué comprovar que els anglesos saben aprofitar les lliçons de l'experiència... o almenys de l'experiència de les batalles navals. De cop i volta el navili anglès va arriar veles i aturar el foc. Veu com el capità espanyol i tres oficials lliuren el sabre de comandament al capità anglès i tot seguit més de 100 mariners passen del Leviathan al San Agustín per dur a terme les reparacions bàsiques i assegurar la seva flotabilitat, de la qual cosa se'n diu amarinar-lo. Per primera vegada escolta paraules en aquest idioma. Tot el dia lluitant per matar-se i ara treballen junts... Els litigis acaben així? L'explicació és que els anglesos mai no deixaven res per verd: durant els sis dies posteriors van esforçar-se a salvar el vaixell, simplement per quedar-se'l i afegir-lo a la seva flota; no el varen donar per perdut fins a l'embat de la maregassa del 28 d'octubre, és a dir, una setmana més tard. Aquest dia el capità anglès comprova que no té cap possibilitat de salvació i, després d'una curta cerimònia, ordena incendiar-lo.

Admirablement, els oficials i la marineria del Leviathan es van esmerçar a desembarcar amb els seus bots tota la tripulació del San Agustín i portar-los a tocar platja. El nostre xicot mostra un aspecte penós, però està viu i amb els peus a terra. L'alferes mallorquí amb qui va fer amistat, els aconsegueix la paga, que no és gaire, però suficient per passar tot l'hivern al poble. També li parla de procurar-se fortuna per comprar terra i una nova casa: dur uns homes de l'Àfrica cap a les plantacions d'Amèrica. No deu ser res dolent, atès que els amos són gent principal de Barcelona. En diuen esclavistes... i a fe de Déu que paguen bons diners.

Quan torna al poble han transcorregut molts anys, segurament massa. És ja un vell cansat, amb molts records punyents i una cicatriu com a perceptible historial. Sí. Compra una casa i bona terra en aquell fondo frescal, on a l'aixopluc d'una balma enraona amb les ombres de temps passats i escolta embadalit el murmuri de la marinada.