Fa ja més de 10 anys (i no precisaré exactament quants, que la dada ja fa prou mal per si sola), treballant pel Consell Comarcal de les Garrigues, se'm va encarregar un estudi sobre dones i igualtat d'oportunitats, on tenia un pes prou rellevant l'apartat dedicat al treball. Després d'entrevistar i enquestar una quantitat molt important tant d'empresaris/àries com de treballadors/es, una dada sortia a la llum. Les empreses tenien, per exemple, personal administratiu que venia cada dia de Lleida a treballar; i, per contra, persones del mateix poble i dels del voltant anaven a realitzar la mateixa feina a Lleida i identificaven com a problemes greus el fet d'haver-se de desplaçar cada dia fins al lloc de treball, el temps que perdien, la despesa i els problemes de conciliació derivats. Una paradoxa en tota regla.

Han passat uns quants anys i continuo treballant, ara específicament, en orientació laboral. És a dir, apropar persones i empreses al màxim, fins a formalitzar contractes de treball. Sovint parlo amb empreses de la comarca, amb ofertes de feina publicades (n'hi ha, i no poques) i el que em diuen sempre és el mateix i em resulta familiar: "CV de gent de Lleida millor no me'n passis, que quan troben una feina per allí, em marxen"; "No deus saber d'algun jove que tingui ganes de treballar? La feina ja li ensenyaré jo i de quartos en guanyarà".

I per altra banda, com busquem feina? Al poble tothom es coneix (i això sol ser més bo que dolent) i, quan convé, fem córrer veus. Però què passa quan això no té resultat a curt termini? Hi ha qui busca a Lleida, on certament hi ha més feina, però també més competència. Sovint, però, passem de llarg l'opció de buscar als pobles del voltant. La feina hi és, privada i pública. Potser als consells comarcals, a les aplicacions del mòbil o a través de persones conegudes, però les oportunitats hi són. I més a prop del que pensem.