Opinió
Josep Pau

Josep Pau

Memòria i record

En alguns indrets de l'Àfrica, on predomina la cultura oral, quan es mor una persona gran que té vastos coneixements ancestrals es diu que "s'ha cremat una biblioteca".

El pare, l'Antoni Pau Sans, ha estat un dels darrers exponents d'aquesta cultura a la nostra vila i comarca. Una extraordinària memòria, l'ensenyament en l'escola republicana, l'acumulació de coneixements adquirits per l'experiència d'una llarga vida, una gran passió per la lectura i la profunda estimació que sentia per Arbeca, la seva gent i la seva terra, el van convertir en el millor "cercador" sobre tot allò que feia referència a la nostra vila. Era el Google arbequí, a qui han acudit al llarg dels anys centenars de persones buscant informacions i detalls concrets sobre qualsevol aspecte personal, familiar o local que necessitessin.

La transmissió oral i l'experiència empírica per una observació de la natura i els seus fenòmens, acompanyada de sòlids coneixements adquirits per la lectura i l'estudi, li van donar aquesta capacitat d'anàlisi que li permetien valorar de manera justa, serena i ponderada tots els esdeveniments de la vida quotidiana.

Ell ho atribuïa, d'una part, a les llargues converses amb els seus padrins, ja que va tenir la sort de poder-los gaudir, tots quatre, fins als 23 anys, cosa que no era habitual en aquella època i, per l'altra, al fet que durant 5 o 6 anys, en acabar l'escola, baixava al cafè dels republicans a llegir en veu alta el diari a la taula on hi havia el seu padrí amb la colla dels amics, ja que cap d'ells sabia llegir ni escriure. Els diaris eren més curts que els actuals, però els hi llegia des de l'inici fins a l'acabament. La seva prodigiosa memòria va retenir tota aquella informació i conec poques persones amb tants coneixements sobre aquella època. Ara bé, la seva autèntica passió fou la història, en general, però sobretot la d'Arbeca. De molt jove havia consultat els arxius municipals, malauradament cremats els darrers dies de la Guerra Civil, i els parroquials, a més va llegir i rellegir L'Escut, revista local amb moltes notes històriques, i va tenir accés a molts documents privats que la gent li feia avinent en saber de la seva estima per aquests.

Va col·laborar en totes les revistes locals que s'han publicat des dels anys 30 del segle passat. Ha escrit infinitat de textos sobre el poble i el terme. És coautor de la Història d'Arbeca. Va guanyar el II Premi de recerca històrica Vila d'Arbeca, donant el seu import per la compra d'una campana que mancava en el cloquer d'església. Impulsor i col·laborador de les Trobades d'estudiosos de les Garrigues, hi va participar en diverses ocasions.

Qualsevol persona que s'adreçava a l'Ajuntament buscant dades o notícies sobre la vila, entre elles desenes d'estudiants per elaborar treballs de recerca, es derivaven a casa seva, davant de Casa de la Vila, on trobaren sempre acollida i informació.

Durant anys, ha estat la memòria viva del nostre poble. Fa pocs dies encara ens va explicar, a petició de dos veïns, on estava situada l'Era del Delme i, qui havia construït una determinada casa l'any 1931.

Li arribaven peticions de manera quasi rocambolesca. Uns empresaris i periodistes reunits a Beirut necessitaven el nom d'una monja arbequina, gran pintora i dissenyadora de moda que havia residit al Líban i Israel. Van trucar a una coneguda d'Arbeca que vivia a Barcelona i aquesta va agafar el telèfon per trucar al pare, que li va donar tots els detalls sobre aquesta i va poder atendre la seva petició.

L'Albert Manent, quan feia un treball sobre els darrers llops a les nostres comarques i a través d'una arbequina amiga seva, va contactar-hi. El pare li va explicar, com si ho hagués viscut ell mateix, perquè li ho havia escoltat tantes vegades, el moment en què el seu padrí va trobar-se per darrera vegada amb un llop, al Fondo de la Coma, els darrers anys del segle XIX.

Són moltes les pàgines que ha escrit i les anècdotes que podríem contar d'ell. Nosaltres intentarem recollir el seu llegat per mantenir-lo viu i transmetre'ls a les noves generacions. Avui només podem i volem agrair les infinites mostres d'estima i afecte que hem rebut per la seva pèrdua.