Opinió
Pere Olivart

Pere Olivart

Quan l’aigua arribi als peus o amb l’aigua al coll?

Recordo, de ben menut, acompanyar el pare a regar les pomeres de golden que teníem plantades a Grealó. Ens estiràvem al final del reng i em deia: "Ara podem fer la migdiada. Quan l'aigua ens mulli els peus, anirem a treure la pala". Fa unes setmanes, el diari Ara publicava un article sobre la modernització dels Canals d'Urgell que anunciava que en un futur es podria activar el reg amb el mòbil. És cert que davant l'escenari de sequera d'aquest estiu (i probablement dels propers) caldrà optimitzar l'ús de l'aigua però l'afirmació en qüestió fa por. La població dedicada a la pagesia va disminuint (i envellint) any rere any. Aquestes modernitzacions i aquest "nou fer" a favor de la tecnologia i l'eficiència poden dificultar encara més la continuïtat del petit pagès. Fons d'inversió i grans constructores fa anys que hi han posat la mirada (per no dir les urpes). Grans grups que no tindran problemes per assumir les inversions, apropiar-se de terres i adaptar-se als nous temps. Una realitat ben propera que ens demostra com els problemes de la pel·lícula Alcarràs no són pas ciència-ficció.

D'una banda, la queixa constant (sovint justificada) i el "millor que estudiïs" que hem sentit moltes vegades a casa no han ajudat al fet que els fills i filles de pagesos decideixin continuar endavant amb les explotacions familiars. De l'altra, l'excessiva burocràcia i paperassa, la incertesa -tan meteorològica com del preu- i altres problemes pronostiquen un mal futur per al sector primari.

Caldria un canvi en el model i en el plantejament de l'Administració. Salvar la pagesia no pot recaure sobre els consumidors sota consignes com "compra de proximitat" o campanyes com "Benvingut a pagès". Salvar la pagesia és feina de l'Administració. Garantir preus justos i condicions dignes, estudiar i analitzar quines són les necessitats alimentàries de la població i avançar cap a la sobirania alimentària.