Els paradigmes polítics amb què estàvem avesats a pensar i actuar, al nostre país a partir de la recuperació de la democràcia i en el món amb el fracàs dels sistemes comunistes i la caiguda de l'URSS, han canviat com de la nit al dia.

Hem passat de l'esperança a la por. Quan semblava que les nostres societats iniciaven un camí sense retorn vers un millor benestar per a tothom, quan desapareixia el temor a les guerres, quan els sistemes democràtics anaven substituint dictadures, quan ens pensàvem que la solidaritat entre països generaria més igualtat, quan creiem que la utilització responsable dels recursos naturals aturaria els inicis del canvi climàtic..., ens hem trobat immersos de ple en una crisi d'abast mundial que ha provocat el pessimisme que avui sentim per al nostre futur. Des de les guerres al cor d'Europa, passant per la pandèmia de la Covid, l'encariment de matèries primeres i les energètiques, els efectes perversos de l'escalfament del planeta, el creixement de la pobresa i les desigualtats, el repte demogràfic amb estancament als països rics i augments espectaculars en els pobres, les migracions descontrolades, etc., etc. I davant d'aquests reptes, trobem a faltar idees de força i lideratges clars que generin, altra vegada, entusiasme i esperança en la ciutadania.

En èpoques d'inquietud i perplexitat tenen més predicament les solucions pragmàtiques que les utopies i la gestió del dia a dia no ajuda a pensar més enllà de la durada de les legislatures o dels mandats dels governs. 

Això provoca part de l'allunyament que molts ciutadans senten per la política i el  grau d'abstencionisme que en molts indrets es palesa en les eleccions. Amb tot, una actitud crítica dels ciutadans envers els governs i les estructures dels estats també és una garantia per a tota democràcia i un cert desencís respecte a la política fruit de les seves pròpies decisions, no hauria de considerar-se cap tragèdia. Però aquest desencís comença a ser preocupant quan amenaça de convertir-se en irracional i això depèn molt de la cultura política del país. Allí on el debat polític es dirimeix entre insults, retrets i grolleries, o bé quan es prometen utopies que no tenen cap possibilitat de portar-se a la pràctica en el curt o mitjà termini, és fàcil que els ciutadans, fastiguejats, abdiquin de les seves responsabilitats o es decantin envers posicions maximalistes o autoritàries.

Per altra banda, també es dona el fenomen que, sempre que la democràcia s'esdevé quelcom normal o natural, les eleccions es perceben més com una banalitat de caràcter ritual que com a deure cívic. En el fons d'aquestes actituds hi ha la creença de la inexorabilitat de determinats processos històrics i de tendències econòmiques, culturals i socials que no es poden canviar des de la política i també expressen la incapacitat d'assumir la responsabilitat individual que tots tenim vers el conjunt de la societat.

Per això moltes vegades s'exigeix dels partits polítics i dels seus representants allò que nosaltres no som capaços de fer i pensem que la tasca que se'ls encomana ja ens eximeix del compliment dels nostres deures cívics i del compromís social inherent al fet de ser membres d'una comunitat.

Els partits polítics i els seus membres no són més bons, treballadors, savis, morals o íntegres que el conjunt de la societat de la qual surten i, tot i que aquells que s'organitzen i actuen des d'un partit polític no siguin millors persones que la resta de la societat, tanmateix, són millors ciutadans que els qui, protestant en privat, callen i atorguen en públic o s'inhibeixen en les eleccions.

Per això cal avançar en una major transparència, obertura i democràcia interna dels partits que facilitin la lliure i flexible participació de més ciutadans i ciutadanes en la presa de decisions, en l'exercici de les responsabilitats públiques i, sobretot, en la definició d'objectius de futur que generin, si cap, amb més força, més il·lusió i confiança per l'avenir.