El món està a l'abast d'un clic que podem fer amb els ulls mig clucs ajaguts arreu. Un ventall de portes vers universos esperen la nostra tria. Al tren, abans d'anar a dormir, a l'ascensor. La nostra vida és curulla de racons buits per omplir. Cerquem allò que ens distreu, allò que s'escola pell avall i s'encarrega de no fer-nos pensar. És un petit caramel al qual gairebé sempre podem recórrer. Amb tot, els continguts que ens fan bategar el cor o eriçar la pell tot sovint recorren als instints més bàsics. Un clar exemple és la prolífica rebuda que tenen els documentals que narren casos rocambolescos i sanguinaris. Netflix, entre altres plataformes, n'està plagada, i a la nostra terra Crims ha arrasat en cada temporada.

Són programes que ens poden enriquir mostrant-nos realitats diverses que podrien estar al costat de casa, però sobretot alimenten les nostres pors. Com més semblants a nosaltres són les persones que veiem a les pantalles més quedem atrapats en el seu esdevenidor.

Quelcom del tot humà que ens empeny envers aquesta mena de documentals que amb un halo de veracitat ens acaben embrutant la nostra realitat. El que consumim no ens defineix, però construeix la nostra visió del món. Pensar abans de triar pot ajudar la nostra pròpia realitat. Al cap i a la fi nosaltres decidim quines portes obrim i quines portes deixem per explorar.