Entre els principals reptes que haurem d'afrontar aquestes properes dècades les societats occidentals n'hi ha dos d'indiscutibles que generen preocupació i provoquen debats socials i polítics de vegades crispats. Un és el canvi climàtic i la necessitat d'avançar en la descarbonització del planeta. L'altra, les migracions dels països del sud cap als del nord.

D'immigrants a Catalunya n'ha vingut un fotimer, no para de venir-ne i en seguirà venint. Si fóssim un estat europeu estaríem entre els quatre que més n'han rebut. Les causes? Dues de fonamentals: d'una banda, el nostre mercat de treball i les nostres estructures socioeconòmiques els criden i, de l'altra, els seus països d'origen no els ofereixen ni la prosperitat econòmica ni el règim de drets i llibertats idonis per progressar. Per tant, venen a buscar aquí allò que no poden assolir a la seva terra.

N'hi ha que veuen en aquests contingents tan nombrosos d'immigrants una mena de conspiració tèrbola adreçada a provocar un procés de substitució demogràfica o a anorrear el nostre sistema de valors, diluir la nostra identitat nacional i implantar-ne uns d'antagònics. Ara bé, el cert és que la immensa majoria venen a treballar i a buscar un major benestar, de la mateixa manera que les onades immigratòries espanyoles dels seixanta i setanta van venir, majoritàriament, a cercar una vida millor.

Tot i això, i tal com vam poder constatar amb motiu del procés d'emancipació que va dur-nos fins al referèndum de l'1-O, si una societat no aconsegueix que els nouvinguts s'identifiquin plenament amb la societat d'acollida i en comparteixin els anhels polítics i socials, s'arrisca que siguin instrumentalitzats des de fora en contra dels seus interessos. L'1-O vam poder constatar com, sortosament, bona part dels descendents de la immigració espanyola s'havien sumat al desig d'exercir el dret a l'autodeterminació i lluitaven per la sobirania, però alhora també vam constatar astorats com una altra part, tant o més gran, s'hi va girar en contra i va atiar la repressió policial, judicial i política (el 155). Per tant, si en un futur esclata una crisi econòmica o social profunda, no pot descartar-se que la nova immigració que no hàgim pogut empeltar a la vella soca catalana també pugui ser instrumentalitzada per centres de poder o ideologies oposats als fonaments socials, econòmics i culturals que ens sostenen i esdevingui una societat contraposada a la nostra. 

És indubtable que els immigrants provinents sobretot de Sud-amèrica i l'Àfrica cullen les pomes, veremen el raïm, lloguen els habitatges més vells o rònecs, netegen les nostres llars i atenen els nostres ancians. És clar que podem preguntar-nos si ho fan perquè accepten uns sous més baixos dels que exigirien els autòctons i això incrementa les plusvàlues dels empresaris o perquè realment ens manca mà d'obra. Ara bé, també és indubtable que si segueixen arribant amb el nombre i el ritme dels darrers trenta anys i les seves dones acrediten taxes de natalitat que quasi doblen les de les noies natives, anem de pet cap a un procés de substitució demogràfica. Només cal veure la composició de les aules de les nostres escoles, per comprovar com el nombre d'infants de pares immigrats és molt més gran del que li correspondria pel seu volum de població.

A bona part de catalans això l'amoïna, altres s'ho miren amb indiferència i també hi ha qui ho aplaudeix. Una minoria fins en trau profit per escampar consignes xenòfobes, oblidant que molts d'aquests immigrats ocupen l'esgraó social i laboral més baix i som nosaltres que els atraiem perquè o bé ens manca força laboral o bé no volem pagar uns salaris més alts per segons quines feines poc qualificades. Aquesta minoria també els acusa d'acaparar moltes ajudes socials, sense tenir en compte que hi poden accedir més fàcilment perquè les seves rendes són inferiors a la mitjana de les rendes dels natius. Tot i això, és freqüent que bona part de les classes populars autòctones tinguin la impressió que han de competir pels recursos i els serveis públics, sempre escassos, amb persones que estan disposades a treballar més hores per sous més baixos i en condicions més penoses i això els enutja.

Un cop fet el diagnòstic us podeu preguntar quines solucions proposo. Doncs en proposo com a mínim quatre. La primera, incrementar el salari mínim interprofessional per tal d'avançar cap a una economia sense tants sectors de poc valor afegit que competeixen bàsicament amb sous baixos. Incrementant-lo gradualment, però sense pausa, afavorirem la inversió en tecnologia per guanyar productivitat, no necessitarem tants treballadors sense qualificació forans, els autòctons tindran més incentius per fer feines que ara rebutgen i els immigrats ja assentats guanyaran un sou millor que els permetrà eludir formes de vida marginals, que dificulten la seva incorporació plena a la nostra societat. La segona, redissenyar el sistema d'ajuts públics per tal que la renda no sigui l'únic criteri per accedir-hi.

La tercera, fomentar la natalitat dels naturals del país aplicant reduccions atractives a l'IRP de les nostres mares joves durant un grapat d'anys, incloent-hi les de classe mitjana. I per últim, augmentar el pes en la nostra economia de la indústria i dels sectors intensius en tecnologia i reduir el dels serveis intensius en mà d'obra poc qualificada. 

La immigració, si té incentius i instruments per incorporar-se a la nostra societat, assumint els valors que li han permès prosperar i consolidar el règim de drets i llibertats democràtiques que l'han fet atractiva, pot contribuir a forjar una economia més dinàmica i una societat més puixant demogràficament. En canvi, si no té aquests incentius i instruments perquè n'arriben més i de forma irregular dels que la societat d'acollida pot pair sense diluir-se, pot ser vista com una amenaça i suscitar recels i malfiances que contribueixin a fracturar-la.