En aquest últim any m'he adonat que res del que creia important ho era de veritat. "Les coses importants són les que no ho semblen", deia Mercè Rodoreda a la novel·la Quanta, quanta guerra. Les angoixes quotidianes han passat a ser insignificants. Quan has viscut una metàstasi a la família i un greu accident, les vivències t'ensenyen que hi ha coses molt més importants. Coses tant rellevants com ser observat des de l'amor incondicional i l'alegria de viure. De vegades descobreixes sensacions que són tan senzilles que no t'ho creus. Com deia la Mafalda: "Què importen els anys? Al cap i a la fi, la millor edat de la vida és estar viu!" Si observem les persones del nostre voltant, i fins i tot a nosaltres mateixos, ens adonem que sovint ens és difícil mantenir-nos connectats i viure l'aquí i ara.

És curiós com fugim del nostre present més immediat. I si no som capaços de viure el moment ara, quan arribarà el moment? Sovint ens martiritzem pensant en el passat i en el futur sense viure en el present, quan realment no sabem si demà hi serem, però avui sí que hi som i el nostre present depèn de nosaltres. Néixer és un atzar meravellós, aprofitem-ho.