Divendres passat, al CAMP de Juneda, Vicenç Villatoro va presentar el seu llibre Urgell. La febre d'aigua. La conferència va emocionar els assistents. La narrativa de Villatoro no sols és capaç de moure muntanyes, sinó que a més les travessa, perforant-les i construint una novel·la sobre la gran epopeia humana que va representar a mitjans del segle XIX la construcció del Canal d'Urgell.

Escriure sobre l'experiència de construir el túnel de Montclar a la novel·la Urgell. La febre d'aigua és una forma d'imaginació, no perquè el relat sigui fruit d'una invenció o d'una experiència imaginada, sinó perquè el fet de narrar implica, per principi, una organització del discurs, i és que hi ha jocs de la ficció que il·luminen la realitat.

En aquesta novel·la, Villatoro ens suggereix que sense una connexió amb el nostre propi passat, la realitat esdevé opaca i incomprensible. En altres paraules, un món sense passat ni futur és un món natural, desproveït d'humanitat, un perpetu i immutable present. 

Quan narrem retroactivament, com és el cas, establim relacions entre elements que en el seu moment no semblaven relacionats, com els meravellosos personatges Vicenç Lamolla i Pelegrina Rodamilans. Així, podem veure que la ficció no ha estat mai un simple vehicle de transmissió d'una informació preexistent, sinó gairebé un mecanisme de producció de significat.

Tot pensament sorgeix de l'experiència, però entenent que cap experiència és capaç d'adquirir sentit si no se sotmet a les operacions de la imaginació. Sense repetir la vida a la imaginació, no es pot estar del tot viu. Aquesta és una de les raons per les quals podríem dir que hem de cercar la companyia de la literatura.