"Tota persona té dret a un nivell de vida adequat que li asseguri, així com a la seua família, la salut i el benestar, i en especial l'alimentació, el vestit, l'habitatge..." (Article 25 de la Declaració Universal). Dijous 12 de juny, al Raval de Barcelona, un home de 73 anys es va llançar al buit davant la imminència del desnonament. No és un cas aïllat. A l'Estat espanyol, cada dia es produeixen desenes de desnonaments. Les dades són clares: hi ha una correlació directa entre les situacions d'emergència d'habitatge i l'increment dels suïcidis. Però el silenci institucional és absolut. L'estat que no garanteix l'habitatge no és un estat de dret. És un estat fallit, i, pitjor encara, és un estat assassí.

Cal assenyalar els culpables: els fons voltor que compren blocs sencers per especular, els bancs que acumulen pisos buits mentre exigeixen desnonaments i els governs que legislen per protegir els privilegis i no les vides. I també cal reconèixer la resistència: la PAH, els sindicats d'habitatge, els veïns que s'organitzen i es planten davant d'un portal per impedir una tragèdia més. L'habitatge no hauria de ser un luxe, sinó un dret fonamental garantit. Aquest article no pretén ser neutre. Pretén ser una denúncia. Perquè si la indiferència mata, la paraula pot ser arma.