Josep Maria Almacellas González Exalt directiu de Gas Natural

Estic convençut que d’aquí a 40 anys encara hi haurà petroli

Als 27, va ser nomenat director general de Gas Lleida, i una mica més de 10 anys després, va ser designat responsable tècnic i comercial de Gas Natural a Colòmbia. Durant una dècada hi va viure, i va exercir com a director general de la multinacional al país. Al tornar, el 1997, es va encarregar de la distribució de Gas Natural a l'estat i, després, de la distribució de gas i electricitat a tot el món per a la mateixa empresa. També va representar el grup a molts organismes internacionals. Entre d'altres, va ser el representant d'Eurogas, lobby del sector a Brussel·les, i també president del grup de distribució de l'International Gas Union (IGU), de caràcter mundial. Jubilat des del 2018, viu entre Barcelona i Llardecans, col·labora amb el Col·legi d'Enginyers, gaudeix de l'afició a l'astronomia i fa de pagès aficionat.

XAVIER FRANCH - Avui ha canviat el temps. Passarem fred aquest hivern?
JOSEP M. ALMACELLAS
- No, a Espanya no. No en faltarà de gas. El que era un desavantatge fa uns anys, que no ens arribava gaire gas d'Europa, ara és un avantatge. Hi ha set plantes regasificadores per poder ser autònoms. Una altra cosa és el preu, que hi haurà gent que no podrà pagar. En altres llocs, com a Alemanya, aquest any no, però, si no s'arregla la situació, el que ve sí que els en faltarà.    

X.F. - Així, no ens hem de preocupar? 
J.M.A. - A Espanya, a grans números, el consum domèstic de gas és d'entre un 20% i un 23%. La resta, es consumeix per fer electricitat, per a la indústria, per a la cogeneració. A Alemanya, el gas residencial suposa un 40%. El doble. Allí sí que poden tenir problemes, perquè hi fa molt més fred, i la indústria no pot parar. Si aquí hi hagués hipotèticament algun problema, sempre es pot fer que la indústria que va amb gas cremi fuel.  

X.F. - I amb el preu, què farem? 
J.M.A. -
Jo crec que el preu del gas aquest any baixarà. Va començar molt alt, però ara ja està baixant. Hi ha proveïdors que estan pagant perquè et quedis el gas. Ara hi ha molts vaixells al mar esperant que els truquin per anar a descarregar. Val molts diners. Els armadors prefereixen regalar-lo i poder tornar a carregar el vaixell i portar el gas, per exemple, a la Xina. 

X.F. - En aquest context, com veus l'augment d'impostos a les elèctriques?
J.M.A. -
 Els impostos aniran a la part liberalitzada, la producció d'energia i la comercialització. Crec que s'ha de fer, encara que sigui temporal, perquè ningú es pugui aprofitar de la conjuntura.  

X.F. - Qui en surt beneficiat de la guerra i el joc geopolític?
J.M.A. -
 Els Estats Units van començar a produir molt i a exportar molt gas, però ara ja no saben on exportar-lo. Ells són qui han fet el gran negoci. Per què no venen el gas a Europa a un preu raonable? L'economia capitalista no funciona així. I el venen a tres o quatre vegades el que costaria en condicions normals.

X.F. - Qui va atacar el gasoducte Nord Stream entre Rússia i Alemanya? 
J.M.A. -
 Hi ha algú a darrere a qui no interessa que s'arregli. A nivell tècnic, no és immediat, ni fàcil. I ja veurem si val més la pena fer passar algun altre gasoducte per algun altre lloc que no pas arreglar-lo. A més, com que s'omple d'aigua de mar, s'oxida per dins. I això és un problema tècnic brutal. Per què ho han fet? Algun dia per aquests tubs o per uns altres tornarà a passar gas. La guerra durarà el temps que duri i canviaran molt les relacions de Rússia i la resta dels països, però Europa tornarà a necessitar el gas. I a preus raonables. No sé dir qui té l'interès en l'atac al Nord Stream.  

X.F. - Aquesta guerra marcarà un abans i un després a nivell de distribució de gas?
J.M.A. -
 Ara, Europa, a llarg termini, ja farà tot el que hagi de fer per ser més autosuficient. S'ha adonat que depèn de tercers no gaire fiables. Els països d'on ens ve el gas, com Qatar, Algèria, Líbia o Aràbia Saudita, no són precisament països que puguis pensar que són una bassa d'oli. Hi ha un conflicte permanent. Europa buscarà fer la transició a tindre més autonomia energètica. 

X.F. - Els últims mesos també hi ha hagut molt debat entorn del gasoducte MidCat i la connexió amb França. Hi havies estat involucrat, al seu moment?
J.M.A. -
 Vaig participar en les negociacions. És un projecte d'Enagás, però a Gas Natural ens interessava perquè ens permetia una gran expansió a zones on el gas no arribava perquè el tub no donava. Hi va haver molta discussió llavors. A França hi havia dos temes. Primer, que sempre ha sigut molt proteccionista dels seus circuits energètics. A més, gairebé tota l'energia la produeix amb les centrals nuclears. Segon, a la part sud, havia de fer moltes inversions per arreglar el seu gasoducte. Amb el gasoducte Barcelona-Marsella, al ser una connexió nova, no han de tocar res. Crec que és una excusa, o un argument de futur, que hi faran passar també hidrogen.

X.F. - En aquest context, et preocupa el final dels combustibles fòssils?
J.M.A. -
 T'asseguro que d'aquí a 40 anys encara hi haurà petroli. Les fonts s'estaven esgotant perquè la tecnologia no hi era. Però la tecnologia ha millorat. No es consumirà el petroli que es consumeix ara, però se'n seguirà consumint. A 50 anys sí que s'haurà notat molt. Les renovables, al pas que anem, necessitem 100 anys. Electrificar l'economia a curt termini no es pot.

X.F. - Quan comença la teva carrera en el món del gas natural?
J.M.A. -
 Als vuitanta, no era difícil trobar feina com a enginyer. El 1985, i per una aposta amb un company, vaig començar a treballar a Catalana de Gas. Vaig començar a Barcelona i em van proposar anar a Lleida per liderar el canvi de gas, per deixar enrere el gas manufacturat de fàbrica. Mentre estava fent aquest projecte, el director general de Gas Lleida, Xavier Puig Andreu, va morir. Jo estava al lloc que tocava, de casualitat, i em van proposar d'agafar la direcció general de Gas Lleida. Tenia 27 anys. Vaig estar-hi 10 anys, en el que va ser una etapa molt interessant. Formar part d'una empresa de servei públic et feia estar a totes les llistes de protocol, i això em va donar l'oportunitat de relacionar-me molt amb el món empresarial de Lleida, fins i tot amb el món social i polític. Estava ficat en tot aquest entorn. Em vaig adonar del que era manegar una empresa, no des del punt de vista tècnic, sinó de gestió. Em va donar un bagatge molt important.

X.F. - I quan passes de treballar a Catalunya a encarregar-te de Colòmbia?
J.M.A. -
 Després de 10 anys a Lleida vaig passar a dur la responsabilitat tecnicocomercial de Gas Natural de la Zona Sud, el Camp de Tarragona, Igualada, Lleida i l'Hospitalet. Quan ja estava afilerant-me, el Francesc Badia, que estava com a director general de la companyia a Argentina em va trucar per telèfon. Vaig pensar que potser a la seva família li passava alguna cosa. Em va dir que havien comprat una empresa a Colòmbia i que potser podria dur la part tècnica i comercial.  Era un divendres i el dilluns li havia de dir alguna cosa. I li vaig dir que sí. 

X.F. - Com va ser l'experiència al principi? 
J.M.A. -
 Va ser dur, hi havies de dedicar moltes hores. T'hi enviaven, no només per tirar endavant el projecte, sinó per transmetre la cultura corporativa. Hi havia molts problemes culturals. A nivell personal, d'entrada va ser una mica fort. Apareixes allà i et venen a buscar amb un cotxe blindat, amb conductor. A Bogotà, a cantó i cantó  de l'avinguda per on anàvem, veies tanquetes, nius de metralladores fets amb sacs d'arena. Era l'època forta de la guerrilla. No podies caminar sol pel carrer. En aquella època hi havia dos o tres segrestos diaris i un directiu d'una multinacional era un valor molt important. Quan va vindre la família, també va ser una etapa dura.  

X.F. - Al final van ser uns 10 anys, oi?
J.M.A. -
 Sí, en principi eren tres anys, però em van demanar que em quedés tres anys més. Llavors ja vaig passar de ser el director tecnicocomercial a ser el country manager.

X.F. - Quins canvis va suposar?
J.M.A. -
 En aquests entorns, respecte al Grup Gas Natural tenia una obligació més enllà de manegar l'operativa de l'empresa i aconseguir els resultats econòmics. Era la persona de relació amb el govern, les administracions, els ministeris, amb les altres empreses, amb els accionistes... Tenia una funció de gestió de l'empresa, però també de gestió de l'entorn. 

X.F. - Per tant, et tocava reunir-te amb figures polítiques importants de Colòmbia?
J.M.A. -
I haver de fer accions! Jo he tingut a casa sopant fins a quatre ministres, amb les seves dones. És una cosa que s'havia de cuidar molt. Aquí costa molt arribar a un ministre. Allà, era relativament fàcil arribar-hi, fins i tot al president del govern. Era el president de la quarta o quinta empresa més gran del país. He estat reunit més de dos i tres vegades sol amb el president de Colòmbia o amb l'alcalde de Bogotà. Tenies algun problema, ho demanaves i et rebia el president. Tenies accés o coneixies gent que et podia facilitar l'accés. Del pis on vivíem ens en sobraven tres quartes parts, i a l'empresa li costava molts quartos, però havia de ser un apartament amb prou qualitat i prou gran per organitzar festes i invitacions. Venia el president d'Endesa, el d'Iberdrola, el de Telefònica... 

X.F. - Tot el poder fàctic.
J.M.A. -
 Havies de tenir un cert estatus. A Colòmbia la gent està catalogada per estrats, de l'1, el més baix, al 6. I això ho condiciona tot: l'escola, la feina... I allà hi ha gent molt pobra. I la gent rica és molt rica. Gairebé no hi ha classe mitjana. Nosaltres estàvem a l'estrat 6. Teníem dos cotxes, un per a la família i un per a mi. Jo duia tres persones de seguretat, un motorista i dos al cotxe. 

X.F. - Creus que vas conèixer bé Colòmbia o et van quedar coses per conèixer?
J.M.A. -
Moltes. A la distribució de Barrancabermeja, per exemple, no hi vaig poder anar mai, perquè no em van deixar els de seguretat. Allò era territori comanxe. La meitat del poble el tenia la guerrilla, l'altra meitat, els paramilitars. 

X.F. - Com vivies el conflicte?
J.M.A. -
 Intentaves no entrar-hi, ho entenies com un conflicte intern. És una situació complicada. Procuraves parlar-ne poc, perquè no sabies mai qui tenies davant.

X.F. - Al llarg de la teva carrera, suposo que t'hauràs trobat també amb oposició als projectes que volíeu impulsar. 
J.M.A. -
 Sí, era el pa de cada dia. A les ciutats, no gaire. És quan havies de creuar amb una canonada un territori. Hi ha els pagesos a qui has d'expropiar, reunions amb els representants... Tu pagues una quantitat i ell en vol més perquè aquella és la millor terra del món. Et paren les obres, et venen amb escopetes o et reomplen les rases... A Llatinoamèrica hi ha un tema fonamental, que és els pobles indígenes. Passar per allí, allò és terra sagrada. És igual el que paguis o donis, obrir una rasa és fer una ferida a la mare terra. Aquí vam haver de buscar sociòlegs i especialistes que sabessin manegar aquests temes. Els tocaves una cosa cultural. No ho arregles amb més diners. I moltes vegades són temes violents. Vam arribar a tenir atacs a campaments de contractistes i fins i tot un mort. Això no passa aquí a Espanya. 

X.F. - I es continuaven fent les obres?
J.M.A. -
 Sí, perquè tu tenies els permisos i havies arribat a un acord. Aquestes situacions, aquí passen, més que res, amb els pagesos. O un gasoducte que vam haver de creuar el riu Cardener tretze vegades. Això va costar molt, perquè se'ns van tirar els ecologistes damunt. També passa quan trobes restes arqueològiques. Dins de l'equip és obligatori tenir un arqueòleg. 

X.F. - D'on ve el gas natural de les Garrigues? 
J.M.A. -
 A les Garrigues Històriques i Altes gairebé no n'hi ha perquè no hi ha prou massa crítica. Hi ha algunes canalitzacions amb dipòsits de propà, com a Maials. A les Borges, prové d'un gasoducte que passa pel terme de Mollerussa. D'allí surt un tub cap a les Borges. El desplegament Tàrrega-Mollerussa-Cervera em va tocar fer-lo a mi quan treballava a Lleida. 

X.F. - Com escalfa la casa un exalt càrrec de Gas Natural?
J.M.A. -  Amb gasoil (riu). Ni amb llenya! Però vam posar plaques solars aquest estiu.