Jessica Abu Bonsra Delineant i cantant

En els concerts petits puc jugar amb el públic

Nàpols, 1986. Italiana d'origen ghanès, fa dos anys que viu amb la parella i els fills en un mas al terme de Juncosa, proper a Cervià: "Al mig del no-res." Formada en Disseny d'Interiors i Arquitectura, combina la feina de delineant en remot per a un estudi de Lanzarote amb la passió per la música, una disciplina que ara vol potenciar. Crescuda en els cors de gòspel, ha actuat com a solista i corista en múltiples projectes. L'últim any ha cantat a Alcanó, a la cafeteria Slàvia de les Borges i a Cervià de les Garrigues. 

XAVIER FRANCH - Ets autodidacta. Recordes quan vas decidir deixar la música de l'església evangelista on el teu pare era pastor per fer el teu camí?
JESSICA ABU -
Hi va haver un moment en què em vaig adonar que no volia un públic només religiós. Vam fer un concert amb les meves germanes i la meva mare en un teatre de Múnic. Vaig substituir la germana gran, que no es trobava bé, i vaig notar que m'encantava fer la performance. A l'església, qualsevol actuació era com cantar davant de la família. Allò era diferent, un altre nivell! 

X.F. - Quins gèneres t'interessen més?
J.A.
- Va canviant, depenent amb qui treballes. El que més m'agrada podria ser l'R&B, el funk i el soul. La música africana, per descomptat. El blues també m'encanta. El jazz, també, però a vegades, al vindre del carrer, algunes coses se m'escapen.

X.F. - Has actuat en petit i gran format. Què té d'especial cadascun?
J.A.
- L'escenari gran emociona molt, per la mida. És emocionant però no és tan proper. En els concerts més petits, com a l'Slàvia (que no és tan petit, la sala estava plena!) puc jugar amb el públic, puc demanar que cantin amb mi...

X.F. - Quins reptes tens entre mans?
J.A. -
Tinc dos objectius nous: aconseguir més col·laboracions amb músics locals i treure material propi. Poca cosa: dos temes. Considero que hi ha tanta bona música feta! Acabem cantant sempre els quatre hits de Stevie Wonder i els quatre d'Aretha Franklin mentre que hi ha discs oblidats d'artistes que estaria bé compartir. 

X.F. - El paisatge garriguenc t'inspira?
J.A. -
Segur que sí... Ara mateix, però, no estic en fase de creació musical. Estic intentant preparar un parell de temes que ja tenia. Tampoc no tinc cançons inspirades en el paisatge perquè no soc poeta. No soc tan bona amb les paraules. M'agradaria treballar amb un parell d'artistes afrodescendents que hi ha a Lleida que sí que ho són. Potser ells em poden donar les paraules i jo li puc posar la veu. El paisatge em transmet molt, em dona molta calma. I hi ha moments que voldria fer cançons sobre la terra argilosa quan plou molt...   

X.F. - El mas és un espai creatiu?
J.A. -
És complicat el dia a dia de mare, de treballadora, de parella, de tot... Quan estic fora, com a cantant, em surt millor. Amb la resta de responsabilitats, és una mica més complicat. Jo m'inspiro molt amb el que em passa al voltant i amb la mateixa música. Ja arribarà. 

X.F. - Com t'hi poses, a crear?
J.A. -
M'encanta la improvisació i la creació a l'escenari. Porto un temps en què no m'estic deixant prou espai per fer-ho. A Lanzarote m'encantava, i havia tret prop de 40 cançons. Era començar a crear temes a partir d'un ritme. Inventava una melodia a partir del que veia, del que sentia, i hi posava lletra. Totes aquestes cançons es quedaven allí, a l'escenari, però jo sabia que les transmetia a algú sobre la marxa.

X.F. - Es conjuga bé el fet de pujar sobre els escenaris i, a la vegada, viure lluny del poble, aïllada?
J.A. -
Ara mateix estic en una fase en què no vull veure a ningú (riu), però durant la resta de l'any és inevitable. A més, m'agrada fer-me conèixer més enllà de la primera capa, la d'una dona negra. Em vull apropar a la gent per ensenyar-los altres formes de veure la realitat que moltes vegades, per culpa de l'estereotip, no es tenen en compte.

X.F. - T'hi trobes sovint, en el teu dia a dia, amb aquesta mirada amb prejudicis?
J.A. -
Vaig portar el cotxe al taller a les Borges. Mentre feia temps donant una volta amb bici, un home em va preguntar si m'havia perdut i, després, em va dir que buscava gent per treballar al camp. És bastant complicat escapar de l'estereotip. M'agradaria trobar-me amb la comunitat afrodescendent i veure com podem visibilitzar-la més. Hauríem d'estar a tot arreu. Jo, perquè estic a l'escenari, tinc més visibilitat. Però n'hi ha molts que no, i molta gent de l'administració no sap què és la immigració ni pot empatitzar amb aquest fenomen. Entenc que es facin cursos de llengua, però no és suficient.