ALBERT GONZÁLEZ - Què hi fa un fotoperiodista barceloní a Juneda?
ÀLEX BURGAZ - La meva mare és filla d'aquí i vaig decidir venir quan tenia vint anys, buscant una millor oportunitat laboral, perquè a Barcelona les feines eren molt precàries.
A.G. - Però no t'hi has dedicat gairebé mai professionalment, a la fotografia.
À.B. - He tingut oportunitats i, tot i que algunes vegades he cobrat incentius, no he volgut convertir-ho en la meva activitat principal.
A.G. - Per què?
À.B. - Les fotografies no les vull fer per un benefici econòmic per tal de deslliurar-me de qualsevol pressió i haver d'agradar a un editor o al jurat d'un concurs. Sense beneficis, l'honestedat de la meva fotografia és total, a més de completament neutra.
A.G. - Bé... en el moment que tu tries un lloc o un angle, ja deixes de ser neutre, no?
À.B. - Això és cert. Quan parlo de fotografia neutra em refereixo al fet que jo no adopto cap posicionament polític, ni comercial, ni estètic. Molts cops trenco amb els paràmetres convencionals perquè busco documentar tota la realitat.
A.G. - Què en faràs, doncs, de totes aquestes imatges?
À.B. - Des de petit he anat seleccionant-les i catalogant-les. Les tinc totes ordenades amb el dia i, fins i tot, l'hora. La meva intenció és continuar fins que em mori i deixar un llegat documental. Són imatges que les tinc perquè es vegin, perquè es moguin amb llibertat, sense pretensions econòmiques.
A.G. - On fotografies normalment?
À.B. - A tot arreu. Aprofito els meus viatges personals per fotografiar i estic atent a l'agenda dels polítics. Però allà on més vaig, gairebé cada dia, és a Barcelona, que me la conec molt bé.
A.G. - Cada dia?
À.B. - Sí. Agafo el tren a primera hora del matí des de Juneda perquè em va molt bé per processar les meves fotos amb l'ordinador, i després passejo unes hores per Barcelona, observant. I a la tarda torno a Juneda per entrar a treballar en una empresa del sector avícola, durant la qual també penso molt en què fotografiaré l'endemà.
A.G. - Però he vist fotos recents de la dana a València, en hospitals durant la pandèmia o d'actes de polítics d'alt nivell. Com hi accedeixes?
À.B. - Des de fa uns anys estic acreditat per la United Photo Press, una ONG que col·labora amb les Nacions Unides i que dona suport a fotògrafs de tot el món. Ells em donen accés a llocs on fins i tot els fotògrafs professionals tenen dificultats per ser-hi.
A.G. - No tens cap altra afició?
À.B. - No. La fotografia és la meva vida, la meva passió. Vaig néixer rodejat de càmeres i de fotògrafs. Fins i tot, quan em castigaven, m'enviaven al quarto fosc on hi havia tots els negatius del pare i els estris del laboratori.
A.G. - Recordes la teva primera foto?
À.B. - No amb certitud, però de la que tinc constància segura és del 1979. Així i tot, tinc imatges familiars anteriors, amb tres o quatre anys, en què aparec amb una càmera penjada.
A.G. - Has tingut fins i tot Agustí Centelles a la família!
À.B. - Tenim algun vincle familiar. La meva tieta em portava a casa seva sovint i allí parlava amb ell. Recordo que sempre m'aconsellava: "tu agafa la càmera i dispara, no pensis!".
A.G. - I has seguit el seu consell?
À.B. - Sí. De fet, tot i que vaig aprendre molta teoria, sempre he acabat practicant la immediatesa del Centelles.
A.G. - I fotografiar-ho tot.
À.B. - Sí, però encara recordo com el pare m'administrava els carrets. Me'n donava només un i m'havia de durar dues setmanes. Així que havia de pensar molt bé abans de disparar, perquè sols podia fer una foto al dia.
A.G. - Ara ha canviat tot amb la fotografia digital.
À.B. - Ha augmentat exponencialment. Sembla que no hi ha límits. Dels anys vuitanta sols tenia unes poques desenes de fotos. Ara, milers cada any!
