Laia Arbós Pelegrí Coordinadora de Creu Roja les Garrigues

Cada vegada hi ha més necessitats per pobresa energètica

Tarrés, 1980. Creu Roja de les Borges es va crear el 1979 i va estar anys vinculada al servei d'ambulància i amb places substitutòries de la mili. Era, en conseqüència, un espai molt masculinitzat. Ara és una altra història, i des del 2004-2005 és comarcal. La Laia hi treballa des de fa més de 15 anys i n'ha vist l'evolució.

Miquel Andreu - Què queda d'aquella Creu Roja d'ambulàncies i servei militar?
Laia Arbós -
Queda gent, voluntaris que ho eren llavors i ho continuen sent, i gent del comitè comarcal. Quan vaig entrar el 2003 feia poc que s'havia acabat el servei militar i la gent tenia la idea que era sòcia pel servei d'ambulància. Al treure les ambulàncies, les nostres van destinar-se a serveis per a ajuntaments i entitats (crossos, festes majors, correfocs, etc.), que encara es fa, però a poc a poc ens vam anar especialitzant més en intervenció social.

M.A. - Quins són els principals projectes?
L.A. -
Dins de l'atenció a persones en situació d'extrema vulnerabilitat oferim targetes d'alimentació, kits de suport social (de neteja, de nadons, d'higiene a la llar...), tres vegades a l'any repartim el programa d'aliments de la Unió Europea, que ho porta el Consell Comarcal i Càritas reparteix a la gent de les Borges i nosaltres a la de la resta de la comarca.

M.A. - Tot deu anar lligat als serveis socials.
L.A. -
Sí, molt. Nosaltres podem tindre usuaris que venen directament i els aconsellem sempre que vagin a l'Ajuntament i demanin hora per la treballadora social, però mentre dura aquest impàs els atenem, si la situació ho requereix. També tenim el projecte Retorn a l'escola, un de vestuari d'hivern, un de pobresa energètica per despeses d'electricitat, gas i aigua... 

M.A. - Hi ha algun àmbit que noteu que va a més, que tingui més pes que els altres?
L.A. -
Lloguers i subministraments. Són molt cars. I hi ha molta gent gran que ho necessita, que passa fred perquè amb la pensió de jubilació no dona, és impossible. També ha crescut el nombre d'usuàries a qui donem l'Atenpro, una mena de mòbil geoposicionat per trucar a la central només amb un botó, és per a víctimes de violència masclista. L'any passat potser en vam entregar onze. 

M.A. - Població autòctona, doncs?
L.A. -
Molta, cada vegada més. Del 2016 cap aquí és quan més ens hi hem trobat, i al ser de la zona els fa cosa vindre, és normal, per això els atenem en una sala sense moviment de gent, que se sentin segurs per explicar-se. 

M.A. - Quina percepció creus que té la gent de la Creu Roja?
L.A. -
No ho saben. Quan dic que treballo a la Creu Roja molts diuen: "Que no està tancada?" I mira que fem coses! Les ambulàncies era una cosa molt vistosa i ara sembla que no fem tant. La base de Creu Roja ara és la persona i les seues necessitats. A partir d'aquí creem plans personalitzats, a un li anirà bé una cosa i un altre una altra, a vegades només escoltar-lo. És bàsic, per exemple, mirar les despeses i els ingressos que tenen i veure on falla, per què no s'arriba a final de mes. Els donem la targeta de menjar, per exemple, a canvi que aquells diners que s'estalvien els destinin al lloguer, i fem seguiment a veure com va.

M.A. - De recursos us en deu faltar pertot arreu, m'imagino.
L.A. -
Com a entitat necessitem fons propis, perquè amb els diners que ens donen les administracions no n'hi ha prou per tirar endavant els projectes. Cada cop depenem més de fons propis, i aquests s'aconsegueixen gràcies als socis i sòcies de l'entitat, a les empreses i entitats col·laboradores que fan donacions econòmiques i en espècies o a les persones que també compren les Butlletes de l'Or.

M.A. - Què fa més falta que el lector d'aquesta entrevista pugui aportar?
L.A. -
Socis i voluntaris. Sense socis no podríem fer tots aquests projectes i sense voluntaris, que són el motor de Creu Roja, tampoc. Ara tenim 64 voluntaris, ens en falta sobretot de joves, i val la pena, perquè fan currículum.

M.A. - Quin ha sigut el moment més difícil que t'hagis trobat?
L.A. -
Hi ha molts dies que et trobes amb històries personals que et deixen tocat. Una de les coses que més greu em sap és quan ve un transeünt, que no té res. Aquí no hi ha res, per a aquest perfil. Una vegada un no demanava ni menjar, necessitava més unes sabates, les seues tenien forats, se les havia mig arreglat amb cautxú...  És el que més necessitava per continuar el seu trajecte. O les històries personals de menors estrangers no acompanyats, tela. A banda d'això, el que més va costar per a Creu Roja va ser el canvi al marxar les ambulàncies i arrencar amb la intervenció social. Tampoc ens havíem trobat mai, i potser cada vegada seran més, amb emergències com els aiguats. En aquell cas, per exemple, va anar molt bé el servei de rober; i Creu Roja de Lleida només en té a les Borges Blanques i a Sort.