Recordareu que el passat 31 de maig donàvem vida als gravats mariners descoberts en una balma del terme municipal de l'Albi. Prenent doncs com a base la troballa d'aquests gravats, sorgeix el relat imaginari d'un jove garriguenc allistat com a mariner que combat a Trafalgar contra la flota de l'almirall Nelson. No tinc cap dubte que parlem d'un navegant més entre molts conterranis nostres, pel fet que molts homes de mar eren reclutats terra endins a conseqüència dels milers de morts en els pobles costaners per causa de la febre groga.

Per les troneres del seu vaixell, el San Agustín, observa com a poc a poc la flota hispanofrancesa de l'almirall Villeneuve i l'anglesa de l'almirall Nelson s'arrengleren en línia de costa davant la rocosa esquena de gat que forma la punta de Trafalgar. L'almirall Villeneuve disposa que se situïn en alineació de mitja lluna compacta, mentre que els anglesos avancen rumb a ells formant dues llargues files. A l'inexpert garriguenc el tranquil·litza que prop del San Agustín hi navega l'impressionant Santísima Trinidad, de 136 canons i 1.159 mariners, i a estribord el Bucentaure, el magnífic vaixell insígnia francès. Però està ben equivocat. Tot just iniciar les primeres descàrregues s'adona que l'HMS Victory de Nelson, escortat per cinc navilis, avança directament contra ells... Són una bona presa que Nelson no vol deixar escapar. La primera andanada del Victory destrossa l'elegant popa del francès Bucentaure. Un horror. Com si algú els hagués llençat, volen dotzenes de cossos enmig d'un núvol de sang, ossos i bocins de carn... una pudent barreja esgarrifosa que s'enganxa a les veles i damunt la coberta. En un moment moren un centenar llarg de tripulants. Els oficials i sergents de bateria repeteixen: "Foc a discreció! Foc a discreció!" Els hi va la vida. Els anglesos són hàbils i avancen amb el vent de popa, si bé no tenen la victòria assegurada. En poca estona el xicot garriguenc viu una vida a l'infern... tu mateix ets el teu amic o enemic. Depèn.

Els trets repetitius escalfen els canons fins a deixar-los roents, per això abans de situar-los un altre cop en bateria els cal refredar amb galledes d'aigua per evitar la ignició immediata de la pólvora de carga, que rebentaria la recambra amb la consegüent mort dels artillers. Els anglesos no pateixen aquest problema, per la raó que Nelson ordenà disparar menys i a distàncies curtes, malgrat que això no produeix tanta destrossa a l'enemic, però, bons artillers com són, per neutralitzar aquest efecte afegeixen càrregues de metralla a les canonades de bala per així disminuir la velocitat inicial i provocar majors rompiments al buc i desmantellar l'arboradura. Villeneuve és partidari de fer foc a mitjana distància amb doble o triple bala soldades amb una cadena de dos pams que en giravoltar trosseja veles i cordatges provocant danys de consideració.

Embogits, subjecten el terror fent crits, i no són pocs els que invoquen la mare amb la nostra e de Ponent. De cop, s'adona que ara no pot cridar: una bomba anglesa ha arrancat centenars d'estelles que surten a gran velocitat i una de les quals li ha partit la galta des de sota el llavi fins a l'orella. Nota el gust de la sang. És la terrible astillada, una metralla formada per la fusta impel·lida per l'impacte d'una bomba que talla com ganivets i causa terribles estralls. Atordit, aixeca els ulls cap a un xicot que s'atansa a gambades per ajudar-lo, quan veu que una bala de canó l'agafa per sota la barba i li arranca el cap... Encara pot caminar una última passa abans de caure.

Prou que ho deia son padrí: la gent d'aquesta terra hem nascut en un temps equivocat.