Fa uns dies vaig veure la pel·lícula Les reines dels cupons, basada en fets reals. Dues dones americanes van trobar la fàbrica on imprimien els cupons de descompte de desenes de marques i un treballador en treia d'amagat capses plenes. Un exemple: l'oferta d'un detergent de roba, que costa 10 dòlars, consisteix en el fet que dins del paquet t'apareix un cupó per un altre gratis. Elles venien per internet milers d'aquests cartrons a 5 dòlars. A la vida real eren tres dones, que van amassar una fortuna de 40 milions de dòlars. Només una va ser condemnada, a dos anys de presó. Negoci rodó.

Acabada la pel·lícula em va venir al cap el que fèiem de petits. A unes desenes de metres d'un supermercat de Borges, el distribuïdor de begudes deixava al carrer caixes d'ampolles buides. Com que l'oportunitat fa el lladre, al sortir de col·legi anàvem a buscar-ne unes quantes i al supermercat ens pagaven els envasos retornats. Teníem berenar gratis. Va durar unes setmanes, fins que van deduir que era impossible que cada tarda quatre marrecs tornéssim un munt d'ampolles. Vam marxar corrents, però a casa ens esperaven els pares.

De més grans, un amic va descobrir que a la discoteca Bòrgia els vals de la consumició que donaven amb l'entrada els llençaven a les escombraries com a nous. I als dilluns remenàvem les deixalles i en trobàvem un bon grapat. A la discoteca, als primers dies vàrem començar amb discreció, un val per cervesa, però aviat la cosa va degenerar. Animats pel beure gratis, negociàvem amb el cambrer que per una ampolla d'alcohol de marca quants vals volia, llençant-ne desenes damunt la barra. I al dilluns a les escombraries van aparèixer tots els vals trencats, fet que, tot sigui dit, ens va indignar molt. En els dos casos no ens vàrem fer milionaris i, encara que públicament hauria de dir que m'avergonyeix, qui no ha estat delinqüent alguna vegada?