Reportatge

80 anys del bombardeig sobre Almatret i Maials

Després de les Borges Blanques, van ser les dues poblacions garriguenques on es van registrar més víctimes mortals, concentrades en l’atac aeri del 12 d’octubre de 1938, avui fa 80 anys.

Després de les Borges Blanques, van ser les dues poblacions garriguenques on es van registrar més víctimes mortals, concentrades en l'atac aeri del 12 d'octubre de 1938, avui fa 80 anys.

Era un dimecres, 12 d'octubre, al matí. 20 avions Savoia-Marchetti, coneguts com Sparviero, s'enlairen de l'aeròdrom d'Alfamén, al sud de Saragossa, una de les bases de l'aviació franquista durant la Guerra Civil. S'adrecen cap a Catalunya, concretament a la Terra Alta, on fa tres mesos que dura la cruenta batalla de l'Ebre. L'objectiu no és altre que descarregar quilos i quilos de bombes a la zona de la Fatarella, nucli de resistència republicà. Quan hi arriben, troben núvols baixos que impedeixen veure bé els punts de l'atac i decideixen girar. Abans de tornar a l'aeròdrom, però, viren el vol una mica cap amunt, passen per Almatret i Maials, hi llancen tota la càrrega explosiva i maten unes 25 persones civils.

Són les dues del migdia, més o menys, que toquen les campanes d'alerta. Els avions ja són al damunt i comencen les corredisses dels veïns, uns cap al carrer, altres cap als cellers de les cases, altres sota l'escala, altres cap als refugis. Els pilots primer llancen fulletons de propaganda franquista, però acte seguit aboquen les bombes. Entre els dos pobles, separats per 8 km en línia recta, en van caure 128, algunes de 250 quilos de pes, que van causar una autèntica massacre. En qüestió de segons, Maials i Almatret es convertien en els dos municipis garriguencs amb més víctimes mortals per bombardeig, una dotzena i una quinzena, respectivament, només superats per la matança de l'abril d'aquell mateix any a les Borges.

Maials i Almatret eren pobles de la rereguarda, relativament tranquils, tot i que el cap de pont establert a Seròs a la primavera quedava molt a prop, sobretot d'Almatret, cosa que de tant en tant esquitxava la població amb atacs d'artilleria i molts moviments de tropa. De fet, molt abans, al gener del 1937, hi havien caigut algunes bombes, però no van arribar a explotar. Aquell mateix febrer, a Almatret es van posar vigilants en un terrat de la plaça Major, on s'havia subjectat una llarga corda a la campana del campanar per a fer-la sonar a distància en cas d'alarma per bombardeig. Mentrestant, es van anar construint almenys vuit refugis a diversos punts.

Una dotzena de víctimes mortals a Maials
El 12 d'octubre de 1938, el Josep Aresté era a casa, al carrer Calvari de Maials, junt amb la dona i la sogra. Al sentir els avions, els va pregar que sortissin al carrer i, tot just a fora, una de les bombes va agafar de ple el Josep i la seva esposa, una altra va caure dins la casa, on encara hi havia la sogra, que va ser expulsada pel balcó. Van morir tots tres. A la mateixa hora, els germans Francesc -que no havia anat al front per una ferida a la mà- i Roser Aresté, de 32 i 29 anys, eren al carrer mirant com els avions llançaven els fulls de propaganda, però al cap d'uns instants ja queien víctimes de l'impacte de les bombes. A la Teresa Carreres, de 38 anys, l'atac la va enganxar dins de casa, al carrer del Vent, on va quedar sepultada per la runa. El mateix va passar a la Magdalena Duch o al petit Jaume Mora, que encara no havia complert 7 anys. Altres, com Magdalena Gateu i la seva filla Dolors Segura, van quedar greument ferides i moririen al cap de poc.

També la mare i filla Rosa Segura i Roser Oto van patir l'atac; havien acabat de dinar i anaven cap a una finca que tenien cap al camí d'Aitona. Els avions les van enganxar a l'alçada de l'escorxador i una de les bombes les va ferir; plorant i gemegant van continuar el camí cap a la finca però les va trobar un veí i les va acompanyar cap a casa. Durant el trajecte va passar un camió que recollia ferits i les va carregar fins a un lloc de primeres cures. La filla, però, moriria l'endemà, mentre que la mare va ser traslladada a l'hospital del Soleràs, on va poder salvar la vida. A la Francesca Prats, de 56 anys, el bombardeig la va agafar al corral de casa, donant menjar a les gallines, ànecs i conills. Una bomba hi va caure de ple. Fins i tot fora del poble no s'estava segur. El Joan Sabaté, per exemple, a aquella hora s'estava a una cabana en direcció a la carretera d'Almatret, on va quedar ferit. Tot i ser traslladat a un hospital d'urgència a Llardecans, va morir al cap de dos o tres dies.

Una quinzena de víctimes mortals a Almatret
A Almatret, els avions també hi van llançar propaganda, uns fulletons que deien "En la España de Franco encontraréis paz, pan y perdón". Acte seguit, aquella España de Franco aterria i massacrava la població indefensa. Les bombes van ensorrar una dotzena de cases, com al carrer Major, la Bassa i el del Pou, un dels més afectats. Al carrer del Pou vivia, precisament, Francesc Caselles, que aquell migdia hi era amb la seva dona. Ella va quedar resguardada per unes vigues i uns canyissos del sostre, però ell va resultar malferit; moriria al cap de poques hores a l'hospital de Llardecans. Una altra víctima va ser Mateu Daban, fill de Seròs però casat a Almatret, a qui les bombes van enganxar a la plaça Hospital. També a la seva filla Leonor, de 28 anys, li va caure una bomba i va morir, tot i haver-se'n anat cap als afores, on pensava que estaria més segura.. Quan el Ramon Tarragó, de 54 anys, va sentir tocar les campanes, va decidir que no aniria al refugi, com sí que van fer la seva esposa (de la Fatarella, precisament) i filla, i es va resguardar davall de l'escala de casa. Res va servir per salvar-li la vida quan una bomba va ensorrar l'edifici.

Un dels casos més tràgics provocats per aquella España de la "paz, pan y perdón" va ser el de Magdalena Verdié i el seu fill Francesc Estop, de només sis mesos d'edat. Aquell 12 d'octubre es trobaven damunt de l'hort de l'Andreu i, quan van aparèixer els avions, la Magdalena es va refugiar amb el fill en braços a la soca d'un ametller, però una bomba va matar el nen i la va ferir greument a ella, que va perdre el coneixement. Va ser traslladada a Llardecans, on va tornar en si, però moriria poc després. També un altre nen, Miquel Vilà, de 7 anys, va perdre la vida en aquell atac aeri. Havia acabat de dinar i amb la seva mare van baixar a l'entrada de casa per amagar-se davall de l'escala, però els va enganxar una bomba. La mare va sobreviure, però ell va quedar molt malferit i moriria al cap de poc a l'hospital de Llardecans.

La Benita Alentorn tenia 10 anys. Aquell dia estava amb les amigues jugant al carrer i, a l'aparèixer els avions, va córrer cap a casa, però abans d'arribar-hi li va explotar una bomba a prop, que li va causar fortes ferides. Passat el bombardeig, va ser traslladada a Llardecans, però moria la matinada del dia 13. El Pau Aran estava a punt de fer 42 anys; era vidu i vivia amb la seva filla Victòria. Al sentir els avions, pare i filla van baixar a l'entrada de casa per resguardar-se al celler però, abans, el Pau va voler sortir a fora per veure cap on anaven els aparells i una bomba caiguda al carrer el va mal ferir. Al cap de poca estona va morir. D'entre les víctimes, una de les més grans va ser Francesc Arbonés, de 69 anys. Havia fet de jutge de pau i d'alcalde. Durant el bombardeig, mentre la família havia sortit cap al carrer Major, ell va quedar-se dins de casa, just on va caure una bomba, que li va ocasionar la mort. Quedar-se a casa, sortir al carrer, anar cap als afores… Ningú sabia on cauria una bomba, res era garantia de res, tot era una loteria macabra.

L’inici del final
Aquell 12 d'octubre quedaria gravat a la memòria dels maialencs i els almatretans. Si bé havien patit algun atac anterior, cap va ser, ni abans ni després, tan mortífer com el del dia 12. Havien viscut amb relativa calma durant els set mesos precedents en què el front s'havia consolidat al riu, però aquella tardor ja marcava l'inici del final. Al cap de tres setmanes, les tropes republicanes intentaven una maniobra de distracció al Baix Segre, entre Aitona i la Granja, que va aconseguir trencar el front en uns 20 km d'amplada i un de profunditat, cosa que comprometia les posicions franquistes de Lleida i Fraga. La batalla, forta, va durar uns 10 dies i les bombes van tornar a ressonar per la zona, aquesta vegada sense caure dins de Maials ni Almatret. Tot i la confusió inicial, els franquistes havien repel·lit l'atac i es preparaven, ja, per l'ofensiva final a Catalunya, que començaria el 23 de desembre, amb les tropes feixistes italianes trencant el front a Seròs i iniciant l'assalt a les Garrigues. Maials seria ocupat el dia 24 i Almatret el 25, dia de Nadal. El 10 de gener de 1939, tota la comarca quedava ocupada per les tropes franquistes.

FONTS:
· "La Guerra Civil a Almatret, cruïlla entre els fronts de l'Ebre i el Segre (1936-1939)", Andreu Caralt, 2018.
· "Mai més", Amics de la Mare de Déu de Carrassumada. Pagès Editors, 1998.
· "Les batalles del Segre i de la Noguera Pallaresa. L'atac final contra Catalunya (abril-desembre del 1938)", AAVV. Pagès Editors, 2006.
· "La Guerra Civil a les Garrigues. De la revolució a l'ocupació franquista (1936-1939)", Josep Rubió. Pagès Editors, 2011.