Reportatge
Sepultura digna per als primers identificats de la fossa del Soleràs
La consellera de Justícia de la Generalitat, Ester Capella, va entregar el passat 27 de gener a quatre famílies les restes de quatre cossos que s’han pogut identificar a través de l’ADN.
Es tracta de dos homes i una dona del Soleràs, que van ser enterrats el mateix dia al cementiri, amb els seus, i d'un soldat republicà de Vimbodí, a qui la família feia anys que buscava. En aquest cas, a més, és la pròpia filla qui ha pogut recollir i donar una sepultura digna al seu pare, mobilitzat al front el 1938, quan ella tenia dos anys.
Comparteix
L'estiu passat, la consellera de Justícia, Ester Capella, va visitar la família Ruestes, al Soleràs, per entregar-li l'informe genètic que confirmava que un dels cossos trobats a la fossa comuna de la Guerra Civil que s'havia excavat al poble uns mesos enrere era el de Leandro Preixens, padrí de Josep M. Ruestes. Preixens havia mort per les ferides ocasionades pel bombardeig feixista del dia de Nadal de 1938, que el va afectar mentre ajudava a construir un refugi [v. SomGarrigues, núm. 481]. Era la primera persona, de les 146 que es van trobar a la fossa, de la qual se sabia la identitat.
El passat 27 de gener, mig any després, la consellera va tornar al Soleràs per entregar les restes del Leandro i de tres cossos més, també identificats gràcies al creuament de dades d'ADN, per tal que poguessin ser enterrats dignament. Es tracta de Ramon Jové, Maria Teresa Mir i Josep Moles. Els dos primers eren civils veïns del Soleràs que, com Preixens, van morir entre el 25 i el 27 de desembre de 1938. Jové, de 82 anys, ho va fer el 26, el mateix dia de l'ocupació franquista del Soleràs. Maria Teresa Mir també era gran, tot i que se'n desconeix l'edat exacta, i presentava signes de metralla al morir. En lloc de ser enterrats al cementiri, van ser-ho a la fossa, que fins llavors havia servit bàsicament per als soldats republicans que morien a l'hospital militar instal·lat al poble. El cementiri es troba en una part elevada i aquells dies de Nadal, enmig dels combats, pujar-hi era massa arriscat, per això es va optar per enterrar els difunts civils a la fossa dels soldats, on ja romandrien durant dècades. Els seus familiars sempre van saber que eren allà i, per això, la Generalitat va instar-los a fer la prova d'ADN, que ha donat resultat. L'altra persona identificada és Josep Moles, natural de Vimbodí i Poblet, que a diferència dels anteriors, era un dels soldats republicans que feien cap a l'hospital de guerra i la seua família, tot i buscar-lo insistentment durant anys, no ha sabut fins ara on era [v. desglossament].
Imatges de l’acte al Soleràs. Foto:Xavi Minguella
Enterrats als nínxols familiars
El mateix dia de la visita de la consellera, els nets i besnets de Leandro Preixens, Ramon Jové i Maria Teresa Mir van poder enterrar-ne les restes, que els havien estat entregades en unes caixes amb la identificació i un codi QR, als respectius nínxols del cementiri. La família de Josep Moles no ho faria uns dies després, en la intimitat, a l'Espluga de Francolí.
Va ser un acte emotiu, precedit per la interpretació del Cant dels ocells a càrrec d'un violoncel·lista, i amb presència de la mateixa consellera Ester Capella, la directora general de Memòria Democràtica, Carme Garcia -en el que era el seu últim acte en el càrrec-, el delegat del Govern a Lleida, Ramon Farré; el delegat territorial de Justícia i alcalde de Bellcaire, Jaume Monfort; l'alcalde del Soleràs, Jordi Sarlé, i el de la Granadella i president d'ERC a les Garrigues, Carlos Gibert. "És un capítol que tanquem, no ens ho esperàvem pas", deia Ramon Gil, net de Teresa Mir. En termes semblants s'expressava Jordi Jové, besnet de Ramon Jové, que explica la sorpresa d'haver trobat tants cossos a la fossa.
Prèviament, la comitiva havia començat la jornada a la fossa comuna, actualment sense cap cos i amb les rases ja tapades. "Avui fem un acte de justícia i quatre persones podran ser enterrades de manera digna i allà on volen les seues famílies -va dir Capella-, per tant, avui començarem a tancar un dol". I va insistir: "Obrim fosses per tancar ferides". La consellera va fer una crida als familiars de persones desaparegudes per la Guerra Civil i el franquisme perquè facilitin mostres d'ADN, ja que "el Programa d'Identificació Genètica és la manera de posar noms i cognoms a les restes que anem trobant i que els familiars puguin tancar el dol, i també el país sencer, perquè és un dol col·lectiu". Per la seua banda, l'alcalde del Soleràs va definir l'acte com "un moment que encara ens puja el sentiment després de 80 anys" i va agrair a la Generalitat els treballs fets a la fossa i en memòria històrica. "Ja era hora, 80 anys després", va reblar. Així mateix, Josep M. Ruestes, net de Leandro Preixens, va voler agrair públicament "als que m'han ajudat a trobar el padrí" i va insistir també en la importància de les proves d'ADN.
Espai de memòria
Durant l'acte, Ester Capella va anunciar que el Govern instal·laria un espai de memòria al lloc de la fossa, un monument que servirà d'homenatge a les persones que hi van ser enterrades però que també disposarà d'un dipòsit per acollir les restes que s'hi van trobar, convenientment classificades, a l'espera de ser identificades. La intenció, segons el departament, és que l'espai sigui una realitat aquesta legislatura. Temps enrere, quan es va començar a excavar la fossa, l'alcalde ja va manifestar la intenció d'erigir alguna mena de memorial en aquest punt.
Intervenció de la consellera Capella. Foto: X.M
La fossa més gran
Amb 146 cossos trobats, la fossa comuna del Soleràs és la més gran de la Guerra Civil que s'ha excavat mai a Catalunya. L'elevada xifra s'explica per l'existència de dos hospitals militars situats a la població durant el 1938, on feien cap molts soldats ferits, tant de la batalla de l'Ebre -que va durar del juliol al novembre d'aquell any- com del front del Segre i la batalla de les Garrigues, així com algunes víctimes civils com les tres del Soleràs esmentades més amunt. Es dona la particularitat, a més, que al recinte s'hi van enterrar també alguns soldats del bàndol rebel, morts en els combats de l'ocupació de les Garrigues. La dimensió de la fossa del Soleràs ha atret l'interès fins i tot de mitjans de comunicació com la cadena britànica BBC, la principal cadena de ràdio i televisió del Canadà CBC o el canal de notícies en continu d'Al-Jazeera, que la primavera passada hi van enviar corresponsals.
14 fosses en un any
A Catalunya hi ha 505 fosses localitzades i, fins ara, se n'han obert 38, de les quals 14 durant l'últim any. En total, el Departament de Justícia calcula que hi ha al voltant de 20.000 persones enterrades en aquests espais. Des de la posada en marxa del Pla de Fosses, el Govern duu a terme excavacions d'ofici amb l'objectiu de contribuir a la recuperació de la memòria democràtica. Abans que es posés en marxa el Pla, la Generalitat només actuava a petició dels familiars de desapareguts durant la Guerra Civil i el franquisme. Ara, amb la incorporació del Banc d'ADN, inicialment impulsat a nivell particular, el Departament de Justícia analitza les restes trobades per poder-les retornar als familiars.
El Programa d'Identificació Genètica es porta a terme juntament amb el Departament de Salut. Les persones amb familiars desapareguts durant la Guerra Civil o la dictadura franquista que vulguin fer-se la prova d'ADN s'han d'inscriure primer al cens de persones desaparegudes. Posteriorment, l'Hospital Vall d'Hebron es fa càrrec de l'estudi genètic a partir de mostres de frotis bucal, que en alguns casos s'han dut a terme en altres hospitals públics catalans més propers als familiars, i s'incorporen els resultats a una base de dades per creuar-los amb el perfil genètic de les restes enterrades a les fosses. Actualment, el cens de persones desaparegudes compta amb gairebé 6.000 casos inscrits. D'aquests, només uns 2.000 s'han fet les proves genètiques.
La de Tarrés, candidata
L'agost del 2018, l'Ajuntament de Tarrés va organitzar un acte de dignificació de la fossa comuna que hi ha al cementiri d'aquesta població, on el 12 de gener de 1939, segons una acta municipal, es van enterrar 29 soldats que havien mort al terme durant els forts combats a la zona entre l'exèrcit republicà i el revoltat [v. SomGarrigues, 483]. A l'acte, a més de la directora general de Memòria Democràtica, hi van participar familiars de Josep Fornells Garriga, soldat republicà d'Aiguaviva (Gironès), que el Registre Civil indica com a enterrat a la fossa. El fet que quedin tres fills vius podria fer que la de Tarrés entrés dins les actuacions prioritàries d'excavació de la Generalitat per aquest 2019 o el 2020.
Enterrar el pare 81 anys després
Dels quatre casos identificats a la fossa del Soleràs, n'hi ha un, el de Josep Moles Espelt, del qual existeix actualment un familiar de primer grau: la seua filla Maria, de 83 anys. Al Josep, nascut a Milmanda (Conca de Barberà) el 1905, no li tocava anar a la guerra. Tenia 31 anys quan va esclatar el conflicte i en feia 10 que havia fet el servei militar; a aquelles edats, per tant, ja no eren cridats a files i ell seguia fent de pagès. El 1938, però, tot canvia. La derrota republicana al front de l'Aragó va deixar les tropes molt malmeses i desmoralitzades i calia crear un nou exèrcit, l'Exèrcit de l'Ebre, per al qual es va decretar la mobilització de noves lleves, ampliant tant per la banda dels més joves (la lleva del Biberó) com per la dels més grans (fins a la lleva del Sac), i al Josep li va tocar. Deixava esposa, Carme Miquel Vernet, i dos fills, el Roc i la Maria, de 7 i 2 anys, respectivament.
Josep Moles Espelt.
Als que, com ell, tenien entre 33 i 37 anys, els van fer una breu instrucció militar però van ser enviats, majoritàriament, a fer fortificacions. El Josep sembla que va anar primer a Tàrrega, però aviat van canviar de lloc. A les cartes que enviava a casa fa referència al pas per Artesa (de Lleida?), per exemple, o a "la primera línia de foc", que aleshores es trobava al riu Segre. Malgrat les penúries, a les cartes explica que "si tinc salut no m'espanta res" i que el que troba més pesat "és la falta de vosaltres, que són moltes les hores que penso en tu i la canalla", diu a la seua esposa. Fins que un dia en perden el rastre. L'última carta que reben data del 2 d'agost. "Tantes ganes que tinc de veure-us i tan llarga que es fa aquesta maldita guerra". Al Josep, diu textualment, li sembla que fa un any que hi és. A casa tenen la sensació, a més, que donen permisos a tothom i a ell mai no li arriba. Aquell 2 d'agost, en unes últimes paraules al seu fill Roc, li diu que l'estima molt i que li faci un petó a la seua germana Maria. Ja no en van saber res més.
Van passar les setmanes i no arribaven notícies. Un dia, la Carme es va assabentar que al Josep l'havien ferit i va arribar a saber que el lloc de comandament era a les Borges Blanques. Va pujar a un carro i s'hi va presentar. Va preguntar pel seu marit, els militars van consultar els llistats que tenien i van trobar el nom. Havia mort el 9 de desembre. Un testimoni els va assegurar que va rebre un tret al cap entre Torres de Segre i Alfés i que l'havien pujat a un camió.
Aviat va acabar la guerra i va començar el franquisme. Quedaven una dona jove, amb dos fills, i els padrins. I, al davant, molts silencis. Acabada la dictadura, la família no es va resignar a no saber res del Josep i va anar preguntant. El 1993 mor el Roc i el 1994, el seu fill Josep, sobretot, s'hi posa minuciosament. Tenia alguna noció que son padrí podia haver arribat a l'hospital del Soleràs, però al poble mai no els van indicar la fossa comuna del cementiri vell. Ells, de fet, deixaven flors al cementiri de dalt, on pensaven que podia ser la fossa.
L'any 2008, la Maria va llegir un article al setmanari Nova Conca que parlava del projecte de llei del Parlament per senyalitzar i dignificar les fosses de la Guerra Civil i el franquisme. Es va espavilar per buscar el telèfon corresponent i de seguida va apuntar el seu pare al cens de persones desaparegudes. És aquell any, també, quan demanen als ajuntaments de la zona on podia estar el cos si hi ha el seu nom en algun document. Pregunten al Soleràs, a Alfés, a Torres de Segre, fins i tot al patronat del Valle de los Caídos, i res de res. "No consta", és la resposta. Ni als jutjats de pau ni als registres civils. "A partir d'aquí, on et poses a buscar?", diu el Josep net. "És una agulla en un paller".
Família Moles
Van passar els anys i el desembre del 2016 la Generalitat crida la Maria per fer la prova d'ADN. I així ho va fer. Però allí van quedar les dades. Un any després, s'obria la fossa del Soleràs. Al veure les rases als mitjans, el Josep va pensar "ves si pogués ser aquí, perquè ja no sé pas on buscar", però van continuar passant els mesos sense confiar-hi. Finalment, el passat 21 de gener, la Maria va rebre una trucada:
- "És la filla de Josep Moles Espelt?"
- "Sí".
- "Doncs l'hem trobat".
Trucaven de la Generalitat. La Maria es va quedar mig tallada. Feia una dècada que havien contactat amb els ajuntaments sense resposta positiva, feia dos anys i mig de la prova d'ADN, de la qual tampoc tenien resultats. "Ja quasi no hi comptàvem!", admet. Ara, la informació genètica d'un d'aquells cossos trobats al Soleràs coincidia el 99,9% amb la de la Maria. "L'ADN és la solució", té clar el seu net. El diumenge de la mateixa setmana tornaven al Soleràs amb tota la família i, aquesta vegada sí, van estar a la fossa on el Josep havia romàs sepultat durant 81 anys. Ben a prop hi havien passat, anys enrere, sense saber-ho. Ara, les restes reposen ja a l'Espluga de Francolí, juntament amb les de la seua esposa. Han fet falta tràmits i neguits, però queda una enorme sensació d'alleujament.
Localitzat a la Garriga un soldat 'biberó' de Juncosa
Sempre havien pensat que havia caigut a l'Aragó, per la zona de Belchite, cosa que feia pensar a la família d'Emili Mateu Casol, de Juncosa de les Garrigues, que trobar-lo era com buscar una agulla en un paller. L'Emili havia nascut el 1920 i, per tant, tenia 16 anys quan va esclatar la Guerra Civil. L'abril de 1938, coincidint amb l'ocupació franquista de Lleida, el govern republicà va cridar a files lleves de gent que feia anys que no estava en edat militar i lleves de gent molt jove, a qui no els hagués tocat fins al 1941. Aquesta era la famosa lleva del Biberó i era el cas de l'Emili. I el de l'Isidro Gomis, entre altres, també de Juncosa [v. SomGarrigues, 165]. Gomis va poder tornar, però l'Emili ja no. A casa van rebre una carta dient que havia mort d'una gangrena. Amb prou feines feia dos mesos que havia marxat, ni temps d'escriure a la família.ç
Emili Mateu Casol.
I així van passar les dècades i les generacions a cal Gendre, pensant que era impossible trobar l'Emili. Fins que el setembre del 2017, truquen de l'Ajuntament de Juncosa i els comuniquen que l'han trobat a la Garriga, a 300 quilòmetres d'on sempre havien pensat. "Han trobat l'Emilio! Cridàvem", explica la Meritxell Mateu, neta-neboda. "Vam flipar molt", admet. L'Ajuntament de la Garriga havia enviat una carta a una trentena de consistoris de les poblacions d'on constaven algunes de les víctimes enterrades a la fossa per tal que intentessin localitzar-ne els familiars. La petició sorgia arran d'una recerca de l'historiador local Joan Garriga, que havia fet un buidatge del Registre Civil de les persones mortes als dos hospitals militars que hi havia a la població. En paral·lel, l'Ajuntament vallesà es va adherir al Banc d'ADN -que aleshores encara era una iniciativa particular- i es va fer càrrec de les despeses d'extraccions de mostres d'ADN. L'espai encara no apareixia al mapa de fosses de la Generalitat i, per això, per donar-hi rellevància, es va voler localitzar les famílies de les persones enterrades.
Família Mateu
Finalment, el passat 27 de gener, el mateix dia que tenia lloc l'acte del Soleràs, a la Garriga es feia un homenatge a les víctimes del bombardeig que va patir la població 80 anys enrere. Sempre s'havia fet al refugi, però aquesta vegada es va fer a la fossa que hi ha al cementiri, on moltes van ser enterrades amb els soldats dels hospitals, i hi va participar el president de la Generalitat, Quim Torra. L'acte va comptar amb un recital de Marina Rossell i el parlament de Meritxell Mateu, de Juncosa, en nom de la família de l'Emili, que hi va assistir en pes. "Va ser una sensació estranya però bonica", recorda la Meritxell i, posant-se a la pell del seu avantpassat, li ve la idea que "devia pensar que moria sol, lluny de casa i oblidat". Avui, una placa recorda els noms dels que se sap que són allà però no hi ha una data prevista per excavar el terreny i recuperar-ne les restes.