Un drac sacrificat 

Fa molt temps, en un bonic castell, hi vivia una princeseta anomenada Àngela. Li encantaven els dracs i, després de molt insistir, havia convençut el seu pare per conviure a palau amb un dragonet molt petit i bufó. Era la seua mascota inseparable: on anava l'una, anava l'altre. L'animaló s'alimentava de llet, formatge, fruites, verdures, però el que més li agradava era la carn; sens dubte, era el seu menjar preferit i sempre tenia un apetit insaciable! Com que encara era jovenet no parava de bellugar d'aquí cap allà i, de tant en tant, feia alguna entremaliadura. Una nit, just abans de sopar, va baixar rodolant les escales del despatx del rei fins al menjador... Resulta que, tafanejant pel pis de dalt, li va agafar un mal de panxa fortíssim i va tirar-se un pet tan sorollós que, inexplicablement, també va fer que se li escapés una guspira de la gola que, alhora, va encendre un valuós pergamí reial. En pocs segons, no en va quedar ni les cendres! Veient el desastre que havia ocasionat i, segurament, preveient el sidral que li venia a sobre, el dragonet va marxar disparat, cames ajudeu-me, per acabar rodolant escales avall. Ja us podeu imaginar com va continuar la història en arribar la flaire de socarrim als narius del rei...

La princeseta tenia deu anys acabats de fer i era la nineta dels ulls del seu progenitor. Al contrari que la seua mascota, ella era una nena responsable i patidora. L'Àngela lluïa una llarga melena de color xocolata, que contrastava amb la seua pell rosada i uns grans ulls, entre verds i blavosos. No era gaire bona menjadora però ja li anava bé perquè, per poc que es fes la despistada, el dragonet es cruspia tot el seu plat en un tres i no-res.

Passats els anys l'Àngela va créixer i va convertir-se en una bonica donzella. El dragonet va deixar de ser petit i bufó per transformar-se en una bèstia de grans dimensions que gairebé no cabia a la casa reial. Conta la llegenda que, un capvespre, un vilatà dels afores es va confiar massa i li va acaronar el bocí de cua que li sobresortia per la part més baixa de la muralla del castell. El drac, que no s'esperava la manyaga, es va sobresaltar tant que d'una revolada va traure una flamarada que va socarrimar el pèl i la roba de l'imprudent veí, deixant aquell pobre home completament calb, mig despullat i amb el cul enlaire! Des d'aquell dia, a la seua família, se'ls va conèixer com els de cal Culpelat.

Un vuit de febrer de dos mil vint, a la vila, va aparèixer de cop i volta un enemic imprevist. Les autoritats competents del moment van anomenar-lo popularment Coronavirus, tot i que en els informes mèdics parlaven de Covid-19. El fet és que tothom estava molt atemorit amb l'estranya amenaça ja que no era perceptible als ulls humans. Era un virus que s'acarnissava amb les persones i era especialment virulent i contagiós en adults i ancians. Davant d'aquesta situació, el rei no va tenir més remei que decretar el confinament de tots els habitants de la contrada a dins de les seues cases. 

A mesura que anaven transcorrent els dies i les nits, l'Àngela, el drac i l'ancià rei veien que la població del seu regne anava minvant dia a dia i hora a hora. La seua preocupació, i la de tots els paisans, era màxima! Pel que fa a l'Àngela no sabia com gestionar les seues emocions: patia molt al veure que la gent emmalaltia sobtadament i ella no podia fer-hi res per evitar-ho; de vegades semblava que portava un volcà a dintre que, de cop i volta, entrava en erupció i explotava. Fins i tot el drac, que sempre s'havia mostrat afable amb tothom, tret de quan el sobresaltaven, també alliberava la fera temible que duia a dins. El cert és que romandre tants dies tancats al castell era molt avorrit i frustrant per a tothom, inclús pel rei, que en tota la seua llarga vida no havia viscut mai res semblant.

Un mal dia el virus va entrar a palau i, desafortunadament, va contagiar la bella donzella. El rei, que en aquelles alçades ja no gastava gaire bona salut, es va haver de distanciar amb molta pena de la seua estimada filla i es va confinar sol en una cambra a pany i forrellat. Per la seua banda, l'Àngela va anar perdent l'escassa gana que tenia i, a poc a poc, es va anar debilitant. Sort en tenia del seu drac que li feia companyia! La notícia de la tragèdia va córrer com la pólvora per les estances del castell fins arribar a oïdes d'un jove i formós metge de la cort anomenat Jordi, o Sant Jordi, per la majoria de conciutadans, donada la seua noblesa, valentia i heroïcitat a l'hora d'afrontar tot tipus de contrarietats. Ell, sense rumiar-s'ho, es va abillar amb les proteccions necessàries i va accedir, decidit, a les cambres privades del castell reservades només a altes esferes reials.

Sant Jordi, després de retre honors a una afligida princesa ja incapaç d'articular paraula, va observar el cap del drac introduint-se moixament per la portalada de l'habitació. La bèstia semblava fer gestos com si el volgués guiar cap a l'exterior. Lluny d'espantar-se, el jove va seguir-lo fins a la vora del jardí; no va passar ni cinc segons que el coratjós doctor ho va entendre tot: si aquella bèstia havia estat convivint amb la donzella uns quants dies sense emmalaltir, la solució estava justament en la pròpia bèstia! Es diu que la fera també ho sabia això, però no se sabrà mai del cert... 

El cas és que Sant Jordi, sereny però amb els ulls entelats, va observar com la bella donzella reviscolava de forma gairebé miraculosa en atansar-li la sang de la fera. Per altra banda al jardí del reialme confinat, on reposava el cos del drac sacrificat, hi va créixer un roser amb les roses més boniques i amb més bona flaire que mai fins aleshores ningú havia vist ni olorat en tot el regne.